Mucho respeto. Con esas palabras (que ratifico plenamente) me referí hace unos días a los partícipes en la reciente Maratón de Barcelona.

Precisamente, ayer compartí Junta y cena con uno de los maratonianos que, además, finalizó la prueba con un excelente tiempo (máxime si tenemos en cuenta que era su primera -y seguramente no última- participación).

Además de comentar todo ello y confirmar la respectiva inscripción (ya somos 4 aaaupeferos) a la próxima Cursa dels Bombers 2008 (10ª edición), le solicité permiso para reproducir aquí un email por él remitido el mismo día tras la maratón.

Con su venia, pues, voilà:

"Hola a tothom, Ja que us he pegat un bona pallissa amb la Marató i altres històries esportives us faig arribar un petit resum de l'experiència d'avui a la Marató de Barcelona.Si faig un resum ràpid diria que ha anat bé, per ser la primera Marató i ser la culminació de molts mesos de preparació.Fer 10 km ràpids es una cosa (46:48, marca a millorar aviat), fer una Mitja Marató (1h:44) és un tema més seriós, però fer una Marató sencera i sense parar ja són paraules majors (4h:33).

Anem a pams. Avui tenia diferents objectius: en primer lloc acabar la Marató i disfrutar-la, en segon lloc fer menys de 4 hores i en tercer acostar-me a les 3:45. Com a bon debutant he comés errades de principiant, potser ja en el segon i tercer plantejament. Si ara li digués a algú quins serien els tres objectius de la primera marató jo ho deixaria en: acabar, acabar i acabar.

Si hagués de parlar del circuit de la Marató de Barcelona diria que, com Barcelona, no té un perfil pla. Els primers 4 km puges de Pl.Espanya fins a la Diagonal passant per Sants i el Camp Nou. Baixes uns 6 km fins la Gran Via on fas 2 km plans. Pel 12 o 13 aprox puges pel Passeig de Gràcia (quina pujada fot) i més amunt fins quasi l’Hospital de San Pau en un tram 3 km (km 15) per arribar a la Sagrada Família i anar pla per carrer Mallorca fins la Meridiana (que també fa una lleugera pujada) i començar a baixar passant pel Pont de Calatrava (km 20) amb l’objectiu, desprès de fotre una bona volta per la sortida de Barcelona direcció Girona per la Gran Via, i tota la zona de Diagonal Mar de 10 km per arribar al Fòrum (km 30).

AQUÍ COMENÇA LA MARATÓ DE VERITAT.

Per aquesta zona, abans d’arribar al final de la Gran Via (km 25 aprox) han aparegut dolors musculars que m’han fet companyia fins el final i l’objectiu de fer menys de 4 hores s’ha esfumat (fins aquí anava “prou bé”, amb un ritme aproximat de 5:35/km).

Al Fòrum, apareix per primera vegada el sol amb tota la seva força (ja no hi ha ombres ni edificis) i anem vorejant el Meditarrani fins la Torre Mapfre i desviar-nos per arribar al Parc de la Ciutadella i pujar (un cop més) cap a l’Arc de Triomf. Aquí la dona, que ja m’havia donat suport tres cops anteriorment, em dona beguda màgica i, el més important, em transmet paraules màgiques (“estic molt orgullosa”, “ho estàs fent molt bé”, “et falta poc”, …). Per a mi ha sigut el moment més emocionant, quasi em poso a plorar. Jo aquí estava molt tocat, molt. Podia còrrer, però el dolor era tan gran que només anava una mica més ràpid que una persona caminant, estava fent més de 7 minuts per cada kilòmetre.

Passat l’Arc de Triomf encara hem pujat una mica més per girar a l’esquerra i anar cap a la Plaça Catalunya i baixar pel Portal de l’Angel, passar per davant la Catedral, fer un tram de la Via Laietana de baixada i girar a la dreta pel carrer Ferran direcció les Rambles, l’Ajuntament de Barcelona i el Palau de la Generalitat ni els he vist, no podia treure la vista del terra (que no era d’asfalt, era com uns adoquins que em destrossaven els peus). A les Rambles, de baixada, hi havia molt d’ambient, a Colón també i desprès a la dreta cap al Paral·lel i pujar. Al girar cap a la Ronda Sant Pau m’esperaven els meus pares i la meva àvia, també ha sigut emotiu. Em faltaven poc més de 2 km i estava molt, molt matxcat però he pensat que podia fer un petit esforç al final. Quan vaig fer la Mitja Marató fa dos setmanes anava bastant alt de polsacions entre 160 – 170, sobretot al final cap a les 180. Avui, des del dolors musculars no he conseguit acostar-me a les 160 ni de broma, anava a 148- 152 polsacions per minut. He “apretat”una miqueta a l’arribar al Carrer Sepúlveda, quasi al km 41 i he vist una cosa que no és veu quan vas en cotxe … que fa pujada al final. Quan ja s’acabava el Carrer Sepúlveda i arribàvem al Paral·lel he vist un veterà que ja havia acabat i que ens animava a tots per a entrar sense caminar a la meta (no ho deia per mi ).


Estava molt a prop del final, he pujat l´últim tram del Paral·lel abans de la Plaça Espanya i m’he trobat, abans de girar cap a l’esquerra un senyor (més de 50 anys) que anava pitjor que jo i caminava. Li he donat ànims i m’ha dit alguna cosa que m’ha fet pensar que era francés. Llavors li he dit (en francés, ja sé que és una mica surrealista el moment, i més a menys 200 metres de l’arribada) que s’havia d’arribar a la meta corrents (ho havia après feia 100 metres) m’ha dit que li feien mal les cames i que tenia rampes. Jo li he dit (“moi aussi”, que vol dir, “jo també”). En aquest moment he tingut un atac de fraternitat i le he dit que aniriem junts fins a la meta i l’he estat animant en francés (excepte el moment que la Laia m’ha fet la foto). Al final hem arribat junts a la meta i m’ha donat les gràcies (en castellà, que per un francés té mèrit). M’ha fet molt feliç i he pensat que acabar la Marató era el més important, no el temps que havia invertit.

El que més em sobta de la Marató d’avui és com la meva ment ha pogut lluitar i vèncer el dolor de les meves cames i les ganes d’aturar-se. Suposo que hauria d’haver entrenat diferent o potser hi ha altres motius pels dolors però això no era una excusa per aturar-se.

Bé, fins aquí aquesta parrafada. Gràcies pel vostre suport i si, qualsevol de vosaltres s’anima, jo l’acompanyaré (però d’aquí un mes li diré si com a avituallament o al seu costat) que ara toca recuperar-se.

Una forta abraçada,"


Un fuerte abrazo y un gran, gran reconocimiento himajinario y real, bien real.
Reacciones:

Publicar un comentario

Gracias por tus comentarios, críticas, ideas, sugerencias, inquietudes.
Sin tus aportes, todos himajinamos menos.

(c) Daniel Vidal. Con la tecnología de Blogger.
 
Top