Con el 87'92 % de los votos favorables, un 25 de octubre como hoy, pero de 1979, se aprobó en referéndum el Estatut d'Autonomia de Catalunya, cuyo contenido puede leerse aquí.


Actualmente, se encuentra aprobado, en vigor, pero subiudice el Estatut del 2006, sobre el que puede leerse su contenido en Català , Castellano, Aranés, Euskara, Galego, English, Français, Italiano y Deutsch.

También es posible solicitar aquí un ejemplar gratis en papel del mismo (con portada de Tàpies) en las cinco primeras lenguas antes mencionadas.

Un 87'92% de voto común a favor de algo es, a día de hoy y en este país, se me antoja inversemblante, a excepción de la práctica unanimidad que se lograría con calificaciones y epítetos nada agradables a los responsables de los desastres que en infraestructuras y utilities que venimos sufriendo de unos años a esta parte.

Publicar un comentario

  1. Combina aquesta notícia amb la dels Pactos por la Moncloa o la del retorn del President Tarradellas... i t'adonaràs de l'abisme dels polítics que hi havia fa tres dècades i els que hem de patir actualment. S'ha passat de la política vocacional a ser polític perquè no sóc apte per a enlloc més.

    ResponderEliminar
  2. Hi ha una diferència fonamental d'aquells estatuts respecte a qualsevol que es pugui fer: la legitimitat. La democràcia espanyola derivava d'unes elits franquistes (toves) que permetien l'entrada de nous jugadors. Aquella aprovació era el caixa o faixa del joc per les quatre autonomies històriques.
    Ara l'Estat, per molt criticat que estigui, està legitimat. Es discuteix sobre com organitzar-nos per funcionar millor, però ningú discuteix sobre les institucions democràtiques.
    Respecte la vocació de ser polític, fa poc he llegit el clàssic de Max Weber sobre el tema (un llibret petit).
    Efectivament, la dels 70 era una gent amb interès per construir, potser pel que dic més amunt de la letimitat. Tanmateix jo dubto molt de la vocació actual quan veig que hi ha més metges que politòlegs amb càrrecs d'alta responsabilitat, res a veure a d'altres països que funcionen. Amb això no vull dir que calgui ser politòleg, economista i llicenciat en dret per poder tenir vocació, però en determinades circumstàncies la preocupació per allò públic es mama, o es discuteix.

    ResponderEliminar
  3. La partitocràcia i la voluntat de formar part de partits polítics per a gaudir del mateix que gaudeixen els funcionaris arribats el moment oportú, però sense haver de fer oposicions, són els principals obstacles a la correcta gestió pública.

    Hi ha molt, però molt incompetent en alguns partits (no dic noms perque tot i l'ADSL, no hi hauria prou ample de banda per descarregar la llista complerta)o en tots ells. I és trist que, per ser-ho (del partit, no incompetent), arribat el moment, gestionin afers (i diners) públics demostrant el que són (d'un partit e incompetents).

    ResponderEliminar

Gracias por tus comentarios, críticas, ideas, sugerencias, inquietudes.
Sin tus aportes, todos himajinamos menos.

(c) Daniel Vidal. Con la tecnología de Blogger.
 
Top