"Todos pertenecemos a todos" es una de la múltiples frases que suelen citarse de la magnífica obra de Aldous Huxley "Un mundo feliz", originalmente titulada en 1932 como "Brave New World" (tengo un cliente [empresa] con un nombre muy parecido) y que tenía pendiente de lectura desde siempre y que en apenas dos días he acabado.

Leída en su versión catalana de la editorial Proa (ISBN 84-96520-18-8) y traducción de Ramón Folch, interesante obra cuya lectura forma parte de las "básicas" o "imprescindibles" y que, con cierta vergüenza, reconozco no haber leído hasta ahora.

Ahora me queda pendiente, entre otras, "Brave New World Revisited ", obra que el propio Aldous Huxley escribió casi 30 años después y en la que, al parecer, denuncia cómo el mundo descrito en su anterior novela estaba mucho más próximo de lo que él mismo imaginaba.

Sea como sea, justo es reconocer su valor (especialmente argumental, más que literario) y promover, en consecuencia, su lectura.

Para aquellos que deseen un resumen: aquí. Y si se quiere conocer algunas de las citas tradicionales de esta obra, incluyendo la del título y la nada despreciable "Es idiota escribir cuando no hay que nada que decir.", ver aquí.

Añado, sin embargo un extracto en atención al reciente Día Internacional de las Personas de Edad: "Un home envelleix; sent en ell mateix aquella sensació radical de feblesa, d'enterboliment, d'incomoditat que acompanya l'edat avançada, i, en sentir tot això, s'imagina que està malalt, només, enganya les seves temences amb el pensament que aquella condició desagradable obeeix a alguna causa particular, de la qual, com d'una malaltia, espera refer-se. Vanes imaginacions! La malaltia que té és la vellesa; una malaltia terrible, certament. Diuen que és la por de la mort el que indueix els homes a acudir a la religió quan es fan vells. Però la meva experiència pròpia m'ha demostrat que, deixant de banda aquests terrors o imaginacions, el sentiment religiós tendeix a desenvolupar-se perquè, a mesura que les passions s'apaivaguen, a mesure que la imaginació i la sensibilitat, els sentits, s'exciten menys i esdevenen menys excitables, la nostra raó treballa sense tants destorbs que abans l'absorbien, i aleshores Déu emergeix, com des de darrere un núvol. (...) Només podeu ser independents de Déu mentre sou joves i pròspers; la independència no pot portar-vos amb seguretat fins a la fi".

Publicar un comentario

Gracias por tus comentarios, críticas, ideas, sugerencias, inquietudes.
Sin tus aportes, todos himajinamos menos.

(c) Daniel Vidal. Con la tecnología de Blogger.
 
Top